in

La no relació - Columna de Mira Kolenc

Mira Kolenc

Al meu entorn hi ha algunes persones que no tenen relació. Aquesta forma de relació és particularment perceptible per al medi ambient de la manera en què s'informa. No importa com comença una història, tant si es coneixen els pares com els amics, viatjaven junts o feien un viatge a una botiga de mobles sueca, sempre acaba amb la frase "Però no estem en relació".

Una altra característica és que només una part de la parella fa una relació que no té relació, mentre que l’altra cara no s’ho pren massa en serio, sinó que es parlen massa fets. Tot i això, com que no hi ha cap compromís oficial amb una relació, cada narració acaba amb l’afegit que, malgrat tot això, no es tracta d’una relació. Per la qual cosa aquesta frase és pronunciada exactament per aquella part de la parella que no exclama la no relació, però l'accepta. Sona complicat. També ho és.

D’alguna manera he de pensar en Alícia al país de les meravelles. Ja sabeu, aquest meravellós llibre infantil de l’autor britànic Lewis Carroll, que definitivament hauríeu de tornar a llegir com a adult.
L’heroïna del títol Alícia es troba en el seu viatge d’aventura, entre altres coses, un fabricant de barrets i el seu notable cercle d’amics que estan a punt de celebrar una festa del te. No de manera voluntària, segons resulta. El Odio explica a Alice sobre la seva anterior amistat en aquell moment, que va poder influir com ell volia. Però amb l'ordre de la reina dels cors de decapitar a Mad Hatter per la seva interpretació defectuosa de les cançons, la ment és una gran passió del Regent, el temps es va mantenir en peu. Des d’aleshores, el rellotge no continua i per a l’odi i els seus amics sempre són les cinc, així que sempre és hora de prendre el te. Està atrapat en un ordit del temps de la festa del te infinita.
Alícia deixa alienada aquesta bogeria societat, però pensant que seria fantàstic si passés temps per fer-ho el seu aniversari. Perquè aleshores podríeu celebrar l'aniversari de 364 dies. I "el festival es diria no aniversari".

Potser la part d’Alícia d’una no relació no ho creu exactament. Troba l’estat de no estat d’una relació tan emocionant que vol aturar el temps i celebrar per sempre una no relació. Sona romàntic, oi?

Tot el cas no fos, d’alguna manera, un regust amarg. I no perquè la part d’Alícia encara pugui conrear algun Tindergärten al costat i oficialment sí. No es tracta tant de monogàmia, perquè sovint es proclama i s’aprecia en les no relacions. Més aviat, es tracta de per què la càrrega d’un compromís amb una altra persona sembla ser tan difícil, tot i que li agrada passar el temps amb el mateix.

I de fet, a mesura que envellim, és cada cop més difícil treure aquest compromís de boca. Com més vida es solidifica, més compromesa ens convertim envers els altres. De vegades és correcte, però a vegades equivocat. És bo saber què vols i no vols més, però no hauríem de ser categòrics. La vida sempre passa pel mig. Sembla trepitjat, però ho és.

En algun moment, es diu, s’han acabat els dies en què es prengueu una festa, l’endemà al matí fent alguna cosa i, d’alguna manera, de cop i volta junts. La lleugeresa dóna pas a la desconfiança i a la ponderació de les pròpies necessitats, seguida de la pregunta de què (encara) està disposat a renunciar a una altra persona.

No crec que hagi d’impugnar tant una conversa obligada per fer parella, ni algú vol o no vol, ho diu o ho deixa. I l’omissió també és una declaració. Sí, potser em sembla una mica tossut en aquest aspecte, però sempre resulta que al final del dia tot és bastant fàcil. La resta és xucla. Bonic i emocionant, però, també dolorós. Perquè una relació no es manté al final, una relació sense compromís real i una part patirà. Mentre que l’altra part diu que mai no ha promès res ni va assenyalar des del principi que una relació no és possible. Fins i tot si les pròpies accions podrien haver suscitat esperances oposades.

Tota relació significa fer compromisos, a molts nivells alhora. Això és bo, tot el que seria avorrit. Però crec que és imprescindible almenys una cosa com a base fonamental: un clar sí els uns als altres. Va ser per l’agraïment.

Foto / Video: Oscar Schmidt.

Escrit per Mira Kolenc

Deixa un comentari